01.
VALENTES
PER NATURALESA
He hagut d’aprendre a ser nena per poder aprendre a ser dona
És així com comença l’aventura, la gimcana o, segons diu la pròpia definició: “la cursa de dificultats capritxoses amb finalitats de divertiment i aprenentatge”, sona bé oi? Tot i així, com és que encara decideixes invertir l’energia en allò que et genera malestar com per exemple: què fan o deixen de fer els homes, què toca o no toca, qui és el culpable de tot plegat, etc… enlloc de decidir invertir l’energia en observar què és el que et molesta tant del que fan els homes, preguntar-te com és que et sents malament si fas el que creus que no toca i esbrinar de què no t’ocupes quan estàs buscant culpables.
I és que, a vegades, ja ens està bé fer-los de mares, ser “bones nenes”, callar quan ens ho manen o quan nosaltres “soletes” ens limitem a dir el que volem dir, comprar un comentari que ens menysprea, o bé, parlar-nos amb duresa i un punt de crueltat. Fixa’t que tot està explicat en primera persona, per tant, serà que depèn de tu posicionar-te d’igual a igual? Ho saps fer o ningú t’ho ha ensenyat?
Aquesta nova manera de fer és un inici que porta implícit un fi d’etapa, de cicle, de tram; aquest inici porta implícit la pèrdua de la idea de dona que creies ser; aquest inici porta implícit EL CANVI, per tant, LA VIDA!!
A vegades també ens n’anem als extrems, vull dir, que ens exigim resoldre el que passa quan tot està sobrepassat.
És bo aprender a explicar-nos que aquest “sobrepassat” és temporal i que, gestionat de manera adequada, es transforma en impuls i bellesa. Per tant, dir-nos que podem amb tot, resta, mentre que donar-nos permís per aprendre a delegar, a col·laborar, a confiar, a treballar conjuntament, a distanciar-nos de les veritats absolutes, de les sentències inamovibles i del “tot o res”, suma i molt!
A veure si resulta que ens queixem, de l’altre o de la situació, sense haver revisat abans què faig i com em comporto, és a dir, com estic posicionada i a on?
Ser la dona que desitjo ser es construeix aprenent a deixar anar la dona que crec que haig de ser per tal que algú m’estimi i em valori.
La pèrdua del que creia ser s’elabora mitjançant l’eina del Procés de Dol.
Entendre aquest procés com a natural dins la vida permet dissenyar “a mida” la dona que vull ser.
Per tant, què vols fer mentre el món continua girant?
Lamentar-te i queixar-te o aprendre a deixar anar per poder accionar cap a la direcció que vols?
Marta
“Una persona molt especial ens va posar en contacte i des que vam començar aquest camí he sentit un munt d’emocions. He viscut aquest camí com si fos una gimcana, tot el que aprenia amb tu la vida m’ho passava per davant per posar-ho en pràctica.
Tot això em feia créixer, m’empoderava i podia veure cada dia que passava que era capaç de viure la vida amb tranquil·litat, sense pressió i sense angoixa i això es traduïa en felicitat. Pensava que no podria aconseguir aquest canvi però si se pot.
T’estaré eternament agraïda Gemma per acompanyar-me en aquest procés tan bonic alhora que difícil.”
Patricia
“La Gemma em va recordar una frase molt simple i, alhora, molt potent: “la meva felicitat depèn de mi”. Ella m’ha guiat per entendre l’estructura dels processos que transitem a la vida i a col·locar-me on jo vull. Gràcies de tot cor.”
Cristina
“Com bé saps Gemma, el primer dia tenia zero confiança en poder donar-hi la volta a tot plegat, tot i així, al coneixe’t vaig sentir que “potser si”. Ara puc afirmar que SI, tot és possible quan s’està disposat a viure! Gràcies, gràcies, gràcies.”
Berta
“Gràcies a l’acompanyament de la Gemma m’he adonat que puc aconseguir el que em proposi si estic disposada a ser més amable amb mi, posant en valor qui sóc. Ara sento que la vida és meva!”
Montse
“Conocerla fué, para mí, mi mejor medicina. Me curó de mis temores y así poder seguir viviendo.”